sábado, 16 de febrero de 2013

El viatge



Saps quan algun cop has sentit que no volies separar-te d'algú? Saps quan alguna vegada has sentit que algú desapareixia del mapa però no era totalment cert? Has sentit alguna vegada que encara que estiguis a milers de quilòmetres d'una persona aquesta sembla que continuï respirant al teu costat?
Ho has sentit? Ho has notat? Ho has viscut?

Aquell dia, fa ja temps, jo vaig notar alguna cosa diferent, especial. No eres com els demés. No reies per obligació, no parlaves per fardar simplement m'escoltaves. I jo parlava i tu parlaves. Era com si no fes falta buscar una paraula enginyosa, un comentari arriscat. Res no ens feia vergonya. No m'avergonyia mirar-te als ulls i  pensar que eren els ulls més macos que havia vist en la meva vida. Tampoc em feia vergonya cantar amb tu, i només feia uns minuts que ens coneixíem. Era com si ens coneguéssim d'abans, però no se de quan. La connexió existia i la màgia també.

Quan vas desaparèixer la màgia va seguir surant a l'aire durant uns quants dies. Semblava indestructible, incandescent. La teva imatge seguia presonera dins la meva retina i no la podia fer esborrar. 

Només van ser dues hores. Dues hores que em van permetre conèixer-te molt més que d'altres que coneixia des de la infància. 

Mesos després et parlo, tu em parles. Ens separa un oceà, sento que l'amistat es trenca, les relacions marxen. Però tot i així ho segueixo intentant. Un dia mig any després una conversa sorgeix en mig dels dubtes i de les incerteses. No em sento tímida amb tu, no sento que les converses siguin feixugues i tenses. Tot flueix com sempre havia sigut.

I aquí va arribar la idea, d'un viatge. Un viatge on havia d'anar amb tu. Era màgic, era real, era un somni?


Tu vas acceptar i no se perquè ni com vaig saber que no m'enganyaves.