Respira

-Uriel ets aquí? Em sents?- Crido desesperada mentre la paret em retorna l'eco de la meva veu.-
 Uriel on ets? No et veig! No t'escolto! No et puc tocar!- Crido aquest cop encara més fort.- Vols fer el favor d'ajudar-me? Vols fer el favor de fer que els meus somnis es facin realitat? Perquè no m'escoltes? Perquè?

 Dic aquesta última frase amb por mentre les llàgrimes em comencen a caure coll avall i sento el cap embotit de tant de donar-hi voltes. Penso en tot el que desitjaria tenir... I en realitat ho veig tant simple però a la vegada tant complex. M'agradaria abraçar-te. M'agradaria poder mirar-te als ulls i parlar-te. M'agradaria dir-te a cau d'orella milers de paraules que et traguessin un somriure.


Però saps? Crec que m'he equivocat de persona. Crec que hi ha alguna cosa que no estic veient. Crec que per algun motiu el destí m'ha posat aquest obstacle per a que el salti. Potser ensopego i em lesiono però quan em torni a aixecar poc a poc el mal s'anirà dissipant i després tindré unes cames cada dia més fortes per a poder saltar obstacles cada cop més alts.

- Tanit, sóc aquí! - Em diu ell mentre em giro lentament.
- No et veig.
- Però em tens a dins.
- Com?
- Posa't la mà al pit i respira profundament.

Ho faig lentament i respiro unes 4 vegades.

- Ara ho sents?
- Si. Com pot ser?
- Sempre sóc amb tu ja t'ho vaig dir.
- Però perquè deixes que em passin aquestes coses?
- Et refereixes a ell?- Em diu intrigat.
- Si clar.. A quí sinó?
- Crec que ja saps la resposta.
- N'hi ha més no?
- Crec que aquesta també la saps contestar.
- Si. També.
- Fes-me cas Tanit. Tot arriba t'ho prometo. Cada vegada que sentis que t'he deixat tanca els ulls i posa't la mà al pit mentre respires profundament. Així sentiràs les meves ales que t'acaronen lleument perquè de fet mai em separo de tu. Pensa que vaig ser jo qui et va buscar i mai per res podria abandonar-te.

Tanit

Sense ella no podria sobreviure

Quan tu no hi ets sento que tot s'esfuma

que el gèlid vent em frega la pell

mentre escolto les notes d'una melodia

que ressona invisible per sota del vent

Quan tu em falles ella sempre hi és

incansable i perfecta

ella sempre m'acarona els sentits 

metre tu fuges corrents 

per por a dir el que sents

Ella m'escola, i em deixa fer-la sonar

és preciosa i forma part de mi

és creativa, alegre, juganera 

trista i a vegades ensopida a la seva manera

Però sempre hi és

mai fuig

sempre m'abraça

mai s'amaga

sempre m'estima

mai m'oblida

sempre m'ajuda a aixecar el cap

i mirar endavant

Més enllà del vent

més enllà dels núvols

més enllà dels cims més llunyans

sigui on sigui 

vindrà amb mi

sigui on sigui 

m'haurà de seguir

Ella es diu música 

és el més preciós que m'ha passat a la vida

és la història més maca

més pura i més sensata

Per això puc dir amb fermesa

sense dubtes ni cap pressa 

que sense tu jo podria viure

 però sense ella no podria sobreviure

Tanit.

Sento amb el cor

Avui he decidit que el meu estat d'ànim només el podia expressar per mitjà d'un poema. Així que aquí el deixo escrit per a tots vosaltres :)



Volo pel cel
Sento que ploro
Escric mil paraules 

Que no t'arribaran mai

Sento olor de mel
Penso que t'enyoro
Veient tots els obstacles
Asseguda sota aquest desmai.

Tens els ulls brillants
Que miren amb sotilesa 
Milers de sentiments 
Que neixen amb tendresa

No se si ho veus
No si se te n'adones
No se si escoltes la meva crida a tot hora

Un pensament
Una sensació
Una cremada forta
Em ressona pel cap en algun racó

No em deixis
Ets important
Escolta la meva crida
Potser així veuràs
Potser així sentiràs
Que no t'ho dic de mentida
Que sento purament
amb el cor
I  no trobo la sortida




Tanit 

La por

Avui mentre el vent fort de la platja em feia volar els cabells i la sorra em feia tancar els ulls m'han vingut milions d'imatges a la ment.

Fa temps que visc amb por.

Amb por d'afrontar un amor de veritat.

Amb por de dir el que sento.

Amb por de parlar.

Amb por de fallar.

Amb por de perdre.

Però avui una persona molt especial m'ha dit que un no ha de penedir-se de les coses que fa sinó de les que no fa.

Aquesta frase per uns segons m'ha fet ballar el cap. Sento que és real al cent per cent, que no hi tinc res a perdre i molt a guanyar. Però tinc por. Un altre cop LA MALEÏDA POR. La por, una cosa grossa, lletja, amb arrugues, potser és una substància viscosa, potser és un maleït neurotransmissor no ho se. El que passa és que la por no es pot veure, no es pot tocar. Per tant gairebé es podria dir que no existeix, veritat? No diu la ciència que el que no es pot comprovar si existeix vol dir que no és cert? Doncs perquè collons tinc por de dir-t'ho? Perquè no puc demanar-t'ho si en tinc tantes ganes? Perquè tinc tanta por si no existeix?

Ella és dins del meu cap. Només jo la puc fer fugir. Només jo la puc espantar. Només jo la puc fer recular.

Vull cridar vull sortir corrents a buscar-te ! vull tenir l'oportunitat d'estar al teu costat, de conèixer-te. No vull que ella m'aturi. Perquè ella no té permís meu per dominar-me. No té el meu permís per no deixar que els meus somnis es facin realitat.

Si tu ets en algun lloc escoltant la meva crida et demano que marxis. Ni tu estimada por seràs capaç a partir d'ara de fer que deixi de viure i de sentir-me viva. Viva com una fulla al vent volant lliure per damunt d'un cel blavós. 

Pot ser que fracassi, pot ser que m'equivoqui, pot ser que tu no siguis la persona indicada. Però com a mínim deixaré de fer-me preguntes i sabré les respostes. Perquè algun dia aquests pot sers desapareixeran de la meva vida i el meu jo lliure volarà fins al final de l'horitzó per desplegar les ales sota la llum d'un sol que només reflectirà veritats. 

Tanit. 

Ara és ara

Avui t'he sentit just al costat meu encara que no hi eres.
Parlàvem a través de la xarxa, però ja sabia que estaves somrient. Xerràvem despreocupadament sobre temes sense importància, o potser molt importants. Jo hem pentinava el cabell nerviosament mentre m'imaginava el teu somriure mentre llegies les lletres que jo t'escrivia amb precisió.
En algun moment llegint el teu text he entrar en un estat estrany. Sentia com si fossis molt a prop meu, com si de veritat m'entenguessis. Semblaves una persona diferent al que estava acostumada a conèixer. Escoltaves amb atenció. No jutjaves.

De fet, aquesta era la meva primera impressió.

Ara asseguda al llit intento reflexionar sobre les primeres impressions, els sentiments i les emocions de les persones. Intento entendre perquè un dia algú em pot semblar tant interessant i de cop fer-me perdre tot l'interès. Crec que tot és producte d'un continu canvi que ens sotmet a totes les persones i en tots els moments.

Jo no sóc la mateixa que ahir, ni que fa un segon. Ni tampoc sóc la mateixa que seré demà. Crec que vaig sentir aquesta frase fa bastant de temps i se que és molt real.

Hi ha persones que amb una simple mirada et fan sentir important, que saps que t'escolten. Que et fan esborronar. Hi ha persones que només d'imaginar-ne la seva presència et fan posar la pell de gallina i et fan sentir que són a prop teu.

Crec que ens em de fixar en aquestes persones. Les persones que ara ens fan sentir completament a gust. No dic que hagin de continuar sent les mateixes d'aquí un temps. Però ara si que són importats.

Recorda tu no ets el mateix que eres ahir, ni fa un segon. Ni el mateix que seràs demà.

Finalment dir-te que jo m'emociono amb facilitat. Tinc canvis d'humor sobtats i a vegades gaudeixo amb les petites coses. No m'agrada esperar-me més dels altres del que em poden donar. Crec que directament no hauria d'esperar-ne res.
Però no ho puc evitar. Tu ara, en aquest precís moment m'importes. No et puc treure del meu cap. Ni les teves emocions, ni les meves, ni els teus sentiments ni els meus. Ara i justament ara.


Pot ser que quan ho llegeixis ja no siguis tu. Les coses canvien i les persones també.


Finalement avui acabaré la meva entrada amb una cita del personatge Beppo Barrendero del llibre ''Momo'' de Michael Ende.

¿Ves, Momo? A veces tienes ante ti una calle que te parece terriblemente larga que nunca podrás terminar de barrer. Entonces te empiezas a dar prisa, cada vez más prisa. Cada vez que levantas la vista, ves que la calle sigue igual de larga y te esfuerzas más aún, empiezas a tener miedo, al final te has quedado sin aliento. Y la calle sigue estando por delante. Así no se debe hacer. Nunca se ha de pensar en toda la calle de una vez, ¿entiendes? Hay que pensar en el paso siguiente, en la inspiración siguiente, en la siguiente barrida. Entonces es divertido: eso es importante, porque entonces se hace bien la tarea. Y así ha de ser. De repente, se da uno cuenta de que, paso a paso, se ha barrido toda la calle. Uno no se da cuenta de cómo ha sido, y no se queda sin aliento.(...)

Momo. Michael Ende

Tanit :)

El viatge

Saps quan algun cop has sentit que no volies separar-te d'algú? Saps quan alguna vegada has sentit que algú desapareixia del mapa però no era totalment cert? Has sentit alguna vegada que encara que estiguis a milers de quilòmetres d'una persona aquesta sembla que continuï respirant al teu costat?
Ho has sentit? Ho has notat? Ho has viscut?

Aquell dia, fa ja temps, jo vaig notar alguna cosa diferent, especial. No eres com els demés. No reies per obligació, no parlaves per fardar simplement m'escoltaves. I jo parlava i tu parlaves. Era com si no fes falta buscar una paraula enginyosa, un comentari arriscat. Res no ens feia vergonya. No m'avergonyia mirar-te als ulls i  pensar que eren els ulls més macos que havia vist en la meva vida. Tampoc em feia vergonya cantar amb tu, i només feia uns minuts que ens coneixíem. Era com si ens coneguéssim d'abans, però no se de quan. La connexió existia i la màgia també.

Quan vas desaparèixer la màgia va seguir surant a l'aire durant uns quants dies. Semblava indestructible, incandescent. La teva imatge seguia presonera dins la meva retina i no la podia fer esborrar. 

Només van ser dues hores. Dues hores que em van permetre conèixer-te molt més que d'altres que coneixia des de la infància. 

Mesos després et parlo, tu em parles. Ens separa un oceà, sento que l'amistat es trenca, les relacions marxen. Però tot i així ho segueixo intentant. Un dia mig any després una conversa sorgeix en mig dels dubtes i de les incerteses. No em sento tímida amb tu, no sento que les converses siguin feixugues i tenses. Tot flueix com sempre havia sigut.

I aquí va arribar la idea, d'un viatge. Un viatge on havia d'anar amb tu. Era màgic, era real, era un somni?

Tu vas acceptar i no se perquè ni com vaig saber que no m'enganyaves.

Escoltant-me

Si ara sóc aquí, escoltant-me per primera vegada, a mi mateixa.

 Hi havia una veueta que cridava dins del meu cap però que estava amagada, si amagada. Jo l'amagava per mitjà dels estudis, dels pares, dels amics, de les tristors, els disgustos, les injustícies. Però no m'adonava que estava donant importància a coses que no la tenien i estava deixant de banda el més important que m'ha portat la vida. Jo. Jo mateixa.
Va ser en aquell moment quan vaig decidir agafar les coses, i girar-me, per donar la cara al que sempre havia tingut por:  a afrontar els meus somnis, el que sempre havia tingut al cap però sempre havia dit: - ara no és el moment Tanit, ara no, tens altres coses a fer. Quan tinguis temps ho faràs.
Llavors i només llavors vaig saber dir PROU i amb la força suficient vaig contenir les llàgrimes i vaig arrencar a córrer, a córrer del lloc equivocat per dirigir-me a una nova meta. La meva meta, la que des de que vaig néixer havia sigut i segueix sent la meva meta.

La música.

Vaig deixar que sonés aquest concepte dins del meu cap i vaig esperar en silenci a que algú digués que aquest camí era incorrecte. Perquè havia d'escoltar als altres? Perquè?

Llavors ho vaig saber, no els havia d'escoltar, de fet no havia d'escoltar res del que deien. Ni la música que deien que era la millor, ni la roba correcta que s'ha de portar en cada circumstància, ni si has d'anar maquillada o no, el tipus de parella que has de tenir o les moltes coses que diu la ''gent'' que s'han de fer.

Jo sóc com sóc vaig pensar. M'agrada quan conec un noi parlar-li de llibres i de les sensacions que em produeixen, se que no m'he d'avergonyir de la música que m'agradi o de no conèixer algun famós que se suposa que si que hauria de conèixer, m'agradaria poder parlar amb tothom dels meus somnis obertament sense por sense barreres i deixar que les persones em coneguessin realment com sóc no com se suposa que s'ha de ser.

M'agrada la música, cantar i somiar. M'agrada viure sentir i estimar.

De tot cor

Tanit


PD: Espero que aquesta reflexió arribi als vostres cors, perquè tots en un moment o altre em tingut ganes de canviar el nostre destí i ser els únics amos de la nostra vida.