La por

Avui mentre el vent fort de la platja em feia volar els cabells i la sorra em feia tancar els ulls m'han vingut milions d'imatges a la ment.

Fa temps que visc amb por.

Amb por d'afrontar un amor de veritat.

Amb por de dir el que sento.

Amb por de parlar.

Amb por de fallar.

Amb por de perdre.

Però avui una persona molt especial m'ha dit que un no ha de penedir-se de les coses que fa sinó de les que no fa.

Aquesta frase per uns segons m'ha fet ballar el cap. Sento que és real al cent per cent, que no hi tinc res a perdre i molt a guanyar. Però tinc por. Un altre cop LA MALEÏDA POR. La por, una cosa grossa, lletja, amb arrugues, potser és una substància viscosa, potser és un maleït neurotransmissor no ho se. El que passa és que la por no es pot veure, no es pot tocar. Per tant gairebé es podria dir que no existeix, veritat? No diu la ciència que el que no es pot comprovar si existeix vol dir que no és cert? Doncs perquè collons tinc por de dir-t'ho? Perquè no puc demanar-t'ho si en tinc tantes ganes? Perquè tinc tanta por si no existeix?

Ella és dins del meu cap. Només jo la puc fer fugir. Només jo la puc espantar. Només jo la puc fer recular.

Vull cridar vull sortir corrents a buscar-te ! vull tenir l'oportunitat d'estar al teu costat, de conèixer-te. No vull que ella m'aturi. Perquè ella no té permís meu per dominar-me. No té el meu permís per no deixar que els meus somnis es facin realitat.

Si tu ets en algun lloc escoltant la meva crida et demano que marxis. Ni tu estimada por seràs capaç a partir d'ara de fer que deixi de viure i de sentir-me viva. Viva com una fulla al vent volant lliure per damunt d'un cel blavós. 

Pot ser que fracassi, pot ser que m'equivoqui, pot ser que tu no siguis la persona indicada. Però com a mínim deixaré de fer-me preguntes i sabré les respostes. Perquè algun dia aquests pot sers desapareixeran de la meva vida i el meu jo lliure volarà fins al final de l'horitzó per desplegar les ales sota la llum d'un sol que només reflectirà veritats. 

Tanit.