Camino endavant, sempre endavant. Intento no girar-me, no topar amb cap obstacle. Vull apartar-me de tot allò que em fa mal, que m'oprimeix el cor i no em deixa respirar. No ho vull sentir, no vull sentir aquelles paraules que m'ensordeixen i no em deixen pensar amb claredat.

Aparto les branques, empenyo les pedres, esquivo els obstacles i per fi hi arribo, és allà esperant-me. Com si sempre hi hagués sigut, com si sempre hagués sabut que jo vindria.

Un jardí enorme omple de bellesa els meus sentits. Puc olorar una dolçor en l'aire que em fa sentir com si estès menjant un núvol de sucre.

 Els meus ulls no es creuen tots els colors que veuen. A la dreta, hi ha un roure fort, enorme, vell, savi. Als peus de la seva soca amaga un matoll de flors de diferents tonalitats violetes que desprenen olors diverses. Sota el matoll surt un caparró petitet que guaita per poder sortir. Però té por, m'ha vist.

- Vine, no et faré mal.- Li dic, mentre m'acoto en senyal de submissió.

- Ja ho se, només mirava si t'acompanyava algú.

- A no, vinc sola.

- Això és el que tu creus.

- Com?- Dic entre enfadada i indignada alhora.

- No és veritat, sempre vas amb algú. Encara que no el vegis.

- Una altra vegada amb això. Ja vaig somiar l'altre dia que em deien que em protegien. Però era un somni.

- Tanit, qui t'ha dit que els somnis no són veritat?

- Tu també?- Dic intentant-me fer la ofesa.

- Jo també que?

- Com és que tothom sap el meu nom i jo no se el de ningú?

- Perquè encara et queda un llarg camí per recórrer.

Intento calmar-me i llavors sobtadament em venen ganes de fer una altra cosa. No em vull prendre aquell diàleg com una cosa negativa, l’he de transformar, he de fer que sigui un moment maco, digne de recordar.

- D'acord, puc abraçar-te? Crec que no seria capaç de fer res més en aquest moment.

- Si, vine.

És llavors quan l'agafo com si es tractés d'un nen petit i l'acarono lleument fent passar els dits per sobre del pelatge flonjo. Té les orelletes caigudes i un nas molt gros per on ensuma sense parar. Realment és una criatura força estranya. Però ara que ho penso, els conills no parlen no?

No pot ser. Un altre cop estic somiant.

- I qui t'ha dit que els somnis no són reals?- Em respon ell fixant els seus ulls negres en els meus d'una manera gairebé humana.

Tanit