''Normals"

-Tanit, tens els ulls preciosos.- Em diu dolçament mentre m'aixeca la barbeta.

- Però si són normals.- Contesto jo, amb cara de no entendre res.

- Perquè ho dius això? Jo els trobo molt especials.

- Són marrons.- Responc secament.

- I que? 

- Doncs que molta gent els té iguals.

- Iguals? Impossible.

No se que dir, no se si s'està quedant amb mi o m'ho diu sincerament. Em giro i intento apartar la mirada del seu rostre angulós mentre les cames em comencen a tremolar.

- Tanit, t'ho dic de veritat. Els teus ulls es poden descriure amb moltíssims adjectius, però cap d'ells és: ''normals'' Podria dir-te que els teus ulls són llum i que no són tant marrons com creus. Jo els veig foscos molt foscos i gairebé brillants. A través d'ells puc endevinar una ànima senzilla i honesta, una personalitat tranquil·la i serena. Tens uns ulls que transmeten sentiments, i que són gairebé transparents. Tanit, tota tu ets com un vidre translúcit, no amagues el que sents ni te n’avergonyeixes. Però a la vegada, tens un raconet on no puc arribar-hi, on el teu secret més preuat s’amaga amb impaciencia esperant a que algú arribi i el destapi.

Aquesta persona no pot ser qualsevol, ha de ser la indicada en el moment i l’instant precís.

No tinguis por, Tanit. Si pogués, algun dia, m’agradaria ser la persona que obre aquest petit calaixet que amagues tant acuradament.

No se que dir, la meva ment està totalment col·lapsada de sensacions contradictòries. Ell és especial, si, molt. Però potser no és la persona que ha d’arribar a trobar aquest raconet que s’amaga darrere dels meus ulls, darrere dels meus sentiments.

-Ho sento, no n’estic segura. No és una decisió fàcil de prendre.

-T’ entenc, i t’esperaré fins que et decideixis. Si jo no puc arribar-hi ho entendré i desitjaré que la persona que hi arribi en sigui digne. Però si sóc jo, em sentiré molt afortunat i et cuidaré tant com pugui.

-Gràcies per les teves paraules.

- De res bonica, i no oblidis el que t’he dit: no pot ser qualsevol.