Present

Today I decided to write in English because I saw that people from different countries are visiting my blog.

This blog talks about me. My feelings, my nightmares, my fears and all emotions that I feel every day. When I want to throw away something that's hurting I use to write as a way to relax myself.

Today I want to talk about people fears. About where I think they come. It's difficult to put all people in the same theory but I think it's true in lots of cases.

People always have fears about future.

If I never found my love? If I couldn't finish my degree? If I lose my home? If my dreams never become true? If I have to live alone? How can I pay that?

All that questions are not true now. NOW. Because all of them are in our minds. They are not true because we never know if they will become true. We pass all day thinking about things that probably never had to happen. It sounds stupid really?

I realized that is easier to live when you are just looking the thing you are doing Now. Now I'm writing. I'm thinking what are the best words that represent my feelings. I'm thinking just how to write this post better.

Also is important to look around us. Look the moment it's happening now. The people in the street  walking next to us, the man reading the newspaper, or the old woman who's catching the bus. All that things are important although you think they are not.

If the boy or the girl of your live is walking next to you and you can't see he/she?  You can't see because you are thinking:  If I never found my love? Please stay in the present!!

 I want to say everyone that's important to turn around and see the world. Close the movile, whatsapp, facebook and others and become more social in the real live. Say hello to people, help the old  woman crossing the street, smile to the waiter and all things that nowadays are disappearing.

Loneliness. That's why I'm talking about fears. Loneliness is the big important fear that have every day more people. Stress, exams, work, family, social networks  all of that are inducing  loneliness because they are not in the present. They are not in the real live.  We are losing real contact, a hug, a kiss, a beautiful conversation, the smell of the flowers, birds singing, the sound of the water when It's raining...

Please I send this message for all people in the world. See around, help others,  smile everywhere you go.

Smile always


https://www.youtube.com/watch?v=Ea3YEtDJ4BQ

Tanit

Preguntes als lectors del meu blog! Necessito respostes :)

Avui va per als lectors del meu blog.

 Se que passeu per aquí però ningú comenta.  Necessito sentir la vostra opinió sobre el tema següent. Necessito saber si hi ha gent que pensa com jo.

Sóc una noia de 21 anys i em sento una mica sola dins d'aquesta societat. La gent de la meva edat fa el que tots fan en molts sentits. Van de festa, beuen, lliguen, van de compres... i algunes variants. Però el que no deixen de fer tots o gairebé tots els joves és beure. Però sense control. No té sentit. Per mi ha perdut tot el sentit!!!

Comença una nit divertida, rient amb gresca... que sempre acaba necessitant ser emplenada de beguda. La beguda sembla que ens hagi de portar al paradís o alguna cosa semblant. No ho entenc. La gent ha perdut les ganes de jugar i de riure i s'han transformat en una munió de robots dirigits per una massa que han de beure. Perquè sinó no ets guai.

Quan jo dic: - Jo no bec. Mai.- Se' m queden mirant amb cara estranya com dient-me: - I tu com et diverteixes?

Doncs la resposta és ben fàcil. Crec que ballo més i m'ho passo millor que la majoria de la gent que va a les discoteques... Entre la que plora perquè ha vist l'ex, la que s'enfada perquè no troba el novio, el que va tant borratxo que acaba en una baralla en mig del carrer, la que va tant malament que no s'aguanta ni dreta i fot la nit a les amigues que l'han d'aguantar,  el que pixa a les cantonades i es va cagant en totes les persones amb qui es creua, la pobre que s'ha emborratxat tant que s'ha adormit en un banc sola... Etc Podria estar dient tants exemples.... I tots aquests els he vist. Clar que els he vist! Però cada nit, cada vegada que surto veig alguna cosa així!

De veritat no tenim valors ja? La gent ja no es diu el que pensa ? Només beuen per intentar trobar la felicitat ( suposo) perquè la fi de l'home com diuen els filòsofs, és trobar la felicitat no?

I jo pregunto: - És possible trobar la felicitat amb un noi que coneixes una nit borratxa en una discoteca? És possible trobar la felicitat perquè l'alcohol et fa dir coses que no dius normalment i així et desfogues? La felicitat es troba així?

M'agradaria que em donéssiu la vostra opinió sobre el tema.

Realment penso que la gent de la meva edat està molt tancada emocionalment. Tot i que quasi tots tenim facebook, whatsapp i altres xarxes socials, on diem tot el que pensem. En el fons ningú expressa emocions. La gent de la meva edat necessita alcohol per dir-ho, per sentir-se estimat... No se per a que !

M'agradaria que hi hagués més gent jove amb ganes de coses diferents on l'alcohol no fos indispensable. M'agradaria que hi hagués més gent disposada a donar l'esquena a aquesta massa de robots i dir-los que hi ha altres maneres de divertir-se. Que no és imprescindible. Que encara podem jugar com quan érem petits a pica paret i seria molt més divertit. Que podem seguir rient, jugant, fent collarets, parlant de llibres de lectura, escrivint, cantant, ballant, jugant a jocs de taula, nedant, patinant... I que segurament per riure en tots aquests casos no caldria fer servir l'alcohol. No caldria.

Espero que em doneu la vostra opinió. Necessito sentir que encara hi ha gent somiadora que té ganes de seguir creant. Artistes que no es conformen només amb el facebook, whatsapp

, festes absurdes i rialles falses. Gent de veritat. Gent transparent i pura.

Moltes gràcies

Tanit

Sota de milions d'estrelles

Crec que som molt més del que imaginem. Que sóc molt més del que crec. Avui mentre les veia pensava en tu. En el teu somriure i la teva alegria. Pensava en mi. En la meva manera d'actuar, de pensar , de parlar.
Pensava en les coses que faig i que no penso, en les coses que dic i que no crec.

Però ahir vaig trencar aquest cercle. Un cercle viciós que només feia que centrifugar-me i fer-me sentir  incòmoda i falsa. Amb mi mateixa.
Tenia ganes de dir-te que et trobava a faltar, però tenia por de dir-t'ho i que no volguessis saber res de mi. Però no se perquè una força invisible em va fer dir-te que et trobo a faltar, que vull compartir coses amb tu i que vull seguir cantant al teu costat.

Quan ho vaig dir estic convençuda que milers d'estels es van posar a somriure i que el vent fort que feia aquella nit ja no va poder fer-me recular. Havia pres una decisió i no em pensava tirar enrere.

Les conseqüències van ser positives, més que positives! . La teva reacció, la meva, la teva alegria, la meva. Quan li dius a algú que el trobes a faltar quina reacció vols que tingui? Ha de ser positiva per força ! Li estàs dient que vols estar al seu costat! I jo que em passava hores pensant que no ho podia dir... Ego, insuportable ego...

Avui tot el firmament brilla. Brilla per nosaltres. Ho sento saps? No penso esperar més. Aquest cop no. Aquest cop faré i diré el que senti.  M'escoltaré més i procuraré ser sincera amb mi mateixa. Si jo em menteixo que espero que facin els demés amb mi? Si jo em respecto els altres tendiran a fer el mateix.

Gràcies. Avui amb les 9 revelacions n'he aprés molt. Ja l'havia vist, però no havia captat el missatge així saps? No havia vist les senyals com a tant clares, però ara les sento. Les veig les noto, les intueixo. Et sento des de molt lluny i se que tu em sents a mi. És màgic, realment màgic.

Moltes gràcies

Tanit

El noi que havia perdut la personalitat

Aquesta és la història d'un noi que no era ni molt prim ni molt gras, ni molt alt ni molt baix però que tenia uns ulls que tothom veia d'un color diferent. 

Alguns deien que eren marrons, d'altres que els tenia verds o fins i tot de color de mel. Però ningú es decidia.

El cas és que aquell noi havia perdut la personalitat. I per molt que la buscava no era capaç de trobar-la.

Aquell dia de maig es passejava indiferent per un carreró del centre del seu poble. No sabia on anava ni perquè ho feia, simplement caminava sense destí. L'únic que volia er trobar la seva personalitat perquè sense ella no podria fer res de profit.

- Ei noi. Que et passa?- Li va dir de sobte un homenet que es passejava tot tranquil pel carrer.

- He perdut la meva personalitat.

- Com et dius?

- Hipocamp.- Va dir ell ràpidament com seguint el ritme d'un metrònom. 

- Tu el que has de fer és anar amb aquells nois d'allà! Els veus? - Va dir senyalant un grupet de nois que seien en un banc a l'ombra.

El noi va assentir i va aclucar els ulls per mirar el grupet, ja que el sol li donava de ple a la cara. Així que no s'ho va pensar dos cops i va anar cap allà. Si li deia l'home seria cert, perquè ell no tenia personalitat, no podia escollir.

- Escolteu vosaltres em podríeu ajudar a trobar la meva personalitat?

- Clar que si ! Tu el que has de fer és agafar-li la bicicleta al nen que és allà! El veus?

- Si clar. Però això no seria robar-li?

- No home! No veus que ho fas pel teu propi bé? La bicicleta aquella és màgica i et durà fins a la teva personalitat.

El noi va vacil·lar dos segons però després va pensar que si li deien seria cert, perquè ell no tenia personalitat i per tant no podia saber el que estava bé o el que no. Va arrencar a córrer i li va prendre d'una revolada la bicicleta al pobre nano que es va posar a plorar de sobte desconsoladament. Però ell com que no tenia personalitat no es va girar ni el va contemplar. 

El que no va veure és que els nois que li havien dit que ho fes reien de valent.

Quan portava entre dos i tres quilòmetres pedalant es va aturar a beure aigua perquè tenia molta set quan de sobte un grup de noies se li van anar atansant.

- Escolta maco. Vols venir aquesta nit amb nosaltres al ball?

- Jo?

- Clar no hi ha ningú més aquí! T'ho passaràs bé!

Ell es va quedar quiet sense dir res. I llavors va pensar que si elles li deien que s'ho passaria bé potser era cert perquè de fet ell no tenia personalitat.

Quan va arribar la nit les noies li van començar a oferir beguda. Ell no s'hi va negar en cap moment perquè si elles li oferien seria per alguna cosa. Llavors una d'elles el va començar a petonejar i clar com que ell no tenia personalitat no s'hi podia negar. Van estar així hores i hores fins que ella va decidir marxar i el va deixar allà sol. Al terra, begut, sense ningú que el pogués venir a recollir ni el trobés a faltar. Sol.

Llavors va ser quan el noi es va posar a plorar sense parar. No entenia que li passava. Havia fet tot el que els altres li havien dit que fes i ells l'havien deixat allà al terra. No semblava importar-li a ningú el més mínim. I ningú s'havia esforçat per fer-lo sentir bé. No l'havien ajudat en res.

-Si que t'han ajudat en alguna cosa.- Va dir la veu d'una noia que s'acostava.- T'han ensenyat que el millor que pots fer és ser tu mateix i fer les coses quan tu vulguis i com tu vulguis. Tu haguessis pogut no parlar amb aquells nois, no robar-li la bicicleta al nano i no anar-te'n amb aquelles noies. 

- Tu qui ets?

- Em dic Tanit. No em recordes?

- Una mica.- Diu ell tímid.

- Tu em vas dir un dia que havia de ser jo mateixa sense avergonyir-me'n. Tu em vas dir que l'empatia hauria de ser-hi en totes les persones. Tu em vas dir que s'han d'expressar els sentiments en tots moments. Però tu m'has demostrar que no tens empatia pel nen de la bicicleta, que no saps ser tu mateix quan hi son els altres davant i que no saps expressar els sentiments com hauries de fer, perquè estaves amb noies que no volies estar i els deies coses que no els volies dir.

- Com és que saps tantes coses?

- Perquè ets l'Hipocamp i si no ho recordo malament tu i jo vam mantenir algunes converses. Tu i jo vam viure molts moments que sembla que has oblidat.

 I a més t'has enganyat a tu mateix. No has perdut la personalitat!!!

HAS DEIXAT QUE TE LA ROBESSIN !!!

http://www.youtube.com/watch?v=m7ph7SKXKMM

Transparència !!!!

Ho sabies?

No ho penso oblidar mai de la vida. MAI MAI MAI!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! M'és igual que em diguin que ho he de fer, que és el millor per mi... bla bla bla bla Perquè la gent parla i parla però no ha viscut allò i possiblement mai a la vida viurà res semblant. 

En el fons el que més greu em sap de tot és que no visquessis el que vaig viure jo. Un moment especial, ple de llum, estrelles, somriures, complicitat! 

Com pot ser? Com pot ser que diguis que res no és veritat? Com pot ser que menteixis tant? I tant malament? Eh? Perquè?

Poc a poc estic descobrint un nou món. Me n'adono de que la gent diu que és sincera i en el fons no ho són ni amb ells mateixos. S'avergonyeixen dels seus sentiments, i quan veuen que estan sentint alguna cosa especial fugen corrents abans que els atrapi un Ursa ( és el monstre que apareix a la pel·lícula After Earth i que simbolitza la por, però que realment no existeix, la podem dominar).

Però com diuen a la pel·lícula la por no és real i per tant només està dins del nostre cap quan pensem en el futur i ens l'intentem imaginar. Tenim por de que els altres pensin malament de nosaltres si fem tal cosa, o de suspendre un examen. Ens imaginem la situació el més malament que podem i quan arriba el dia estem cagats. El resultat però, sol ser molt diferent al imaginat, la qual cosa suposa que la nostra ment ens ha jugat una mala passada pensant coses que possiblement no succeiran mai.

Per això et convido a que deixis enrere tot això i si algun dia et ve de gust superar-ho vinguis a buscar-me. Ja saps, ningú es mereix no fer el que realment li diu el cor. 

La por no ens ha d'aturar mai. I per això jo tot i tenir moltíssimes pors t'he escrit aquest post. Perquè encara que no ho rebis directament jo se que la intensió sempre arriba d'una manera o una altra perquè totes les accions que duem a terme produeixen una reacció. ( Com a la sèrie Touch)

Aquí deixo unes cites importants per a mi! 

''Hay una antigua leyenda china sobre el hilo rojo del destino. Dice que los dioses han atado un hilo alrededor de nuestros tobillos y lo han unido a las personas cuya vida estamos destinados a tocar. Puede que el hilo se alargue o se enrede. Pero nunca se romperá. ''                                                                                                                                Touch

''El miedo no es real. El único lugar donde puede existir el miedo es en nuestros pensamientos sobre el futuro. Es producto de nuestra imaginación que hace que temamos cosas que ni existen en el presente ni a lo mejor nunca existirán.''
                                                                                                         After earth

Aquesta ha sigut la que ha motivat a que escrivís aquest post. 

Estaba claro que no podíamos ser agua, 
que lo que sientes no puede verse desde aquí, 
unas palabras de aquella forma interpretada, 
no tienen vida, no, ni tienen donde ir 
donde ir, lo has olvidado: 
La vida crece entre los matices 
se esconde siempre lo que no dices 
para hacerse de rogar 
Un día claro, y aquellas cosas que no viviste 
vienen hoy para decirte: que la fiesta empiece ya 

yo empezaría por ser de los primeros, (¡Que va!) 
Huyendo siempre de los no sinceros, 

será aquel que solo sabe y recomienda: 
hacer locuras sin que nadie entienda. 

Y necesitas decir que no a los miedos, verás puedo enseñarte 
lo que yo prefiero: unas gotitas ahí de amor del bueno; 

No te preocupes besaré primero. 

Aunque me canse, y vengan miles de días grises 
o mis palabras quieran rendirse ante la lluvia en el cristal 

me suena grande, los imposibles también existen, 
son los que hoy me hacen decirte: que la fiesta empiece ya 

pero a ver: que no, que no, que yo te quiero, te cambio un si por ese 
yo no puedo, demasiadas canciones que ya no llegan... 
suenan palabras que jamás las llenan. 

(Instrumental) 
¡Lo has olvidado! la vida crece entre los matices, 
se esconde siempre lo que no dices para hacerse de rogar. 

Un día claro, y aquellas cosas que no viviste, 
vuelven hoy para decirte: quédate un ratito más 

Pero a ver: que no, que no, que yo te quiero, te cambio un si por ese 
ya no puedo: unas gotitas ahí de amor, de amor del bueno 

no te preocupes, besare primero, aunque me canse y vengan miles de días grises 
o mis palabras quieran rendirse ante la lluvia en el cristal 

me suena grande, los imposibles también existen, 
son los que hoy me hacen decirte: que la fiesta empiece ya…

Maldita Nera, No podíamos ser agua

Espero que us agradi.

De tot cor

Tanit

Ànimes

Sento màgia en l'aire

sento crits d'alegria dins del cor

sento aquesta esperança

que et fa sentir l'amor

Dies nits i revetlles

sense deixar de pensar

dies nits i estrelles

sense para de somiar

Ets a tot arreu ara

et sento encara que ho vulgui evitar

veig la teva cara 

a tot arreu on vull anar

Perquè tantes cançons porten el teu nom?

Perquè tantes històries em porten allà on tu vols?

Uns ulls com lluernes

plens de boniques emocions

plens de màgia dins l'aire

plens de llum i color

Diuen que els ulls són el reflex de l'ànima
i els teus diuen molt

diuen més del que penses

tu vulguis creure o no

Sento aquesta esperança 

impossible de comparar

com si fos una estrella delta

buscant un camí llunyà

No crec en el destí nostre

crec que ens havíem de trobar

tot comença i tot torna

res no es pot acabar

Les ànimes es troben

les ànimes es reconeixen

elles són eternes

elles són immenses

Volant més enllà dels núvols 

algun dia passarà

ho sento dins l'ànima

 res ni ningú ens podrà parar

Tanit. 

Com una espurna

Avui començaré la meva actualització amb aquest tros de cançó '' Let her go - Passenger'' La trobo extremadament interessant i m'ha fet pensar molt aquesta setmana !!!!!!!

Well you only need the light when it's burning low 
Only miss the sun when it starts to snow 
Only know you love her when you let her go 
Only know you've been high when you're feeling low 
Only hate the road when you're missing home 
Only know you love her when you let her go 
And you let her go 
Bé, només necessites la llum quan s'està apagant
Només trobem a faltar el sol quan ha començat a nevar
Només saps que l'estimes quan la deixes marxar
Només saps que has estat allà dal quan et trobes a baix
Només odies la carretera quan trobes a faltar casa teva
Només saps que l'estimes quan la deixes marxar
I la deixes marxar



De debò comencem a apreciar les coses quan desapareixen de les nostres vides?
Aquesta pregunta m'ha fet trontollar i m'he començat a adonar que alguna cosa estava canviant dins meu.

Últimament la situació no és tant així. Estar en un escenari suposa apreciar el moment, tocar el violí suposa sentir-se present, cantar és igual que sentir-se viu. És a dir, aprecio el que tinc.  Sento la emoció al moment que és millor que sentir l'enyorança d'aquella emoció. La sento tant i tant forta que em fa plorar. Plorar d'alegria. És com si de sobte una espurna s'hagués encès dins meu i no pogués parar de cremar i donar-me energia. Em sento viva. Molt viva. Diferent. Possiblement em trobaries ara i diries. Qui ets ? Ets la Tanit? Sembles una altra! I jo et diria sóc una altra. Una altra més feliç, més serena, més conscient.

Tinc ganes de fer que tots els moments siguin com pujar a l'escenari. Aquell moment en que t'aixeques entre el públic, travesses tota la platea i puges per sorpresa. On deixes meravellada a la gent i et sents lliure de deixar volar el teu ser per complet! Una sensació tant i tant màgica, tant i tant especial....



Convidaria a totes les persones a fer aquest viatge interior. A agrair els moments en que ens trobem bé i a recórrer a ells quan alguna cosa no rutlla. Però sobretot ser conscient de tot. Mirar als altres i intentar entendre'ls ajuda a sentir-se millor. Preguntar-los que els passa i com es senten també els fa sentir importants. I perquè no fer-ho si ens agradaria que ens ho fessin a nosaltres? I el segon més important. Quan els que ens envolten són feliços ens és més fàcil ser-ho a nosaltres. Doncs perquè no intentar crear aquesta atmosfera?

Sembla difícil però és qüestió de pràctica. Jo ho intento fer cada dia una mica. Fixar-se en les cares de la gent, en l'emoció, en com em sento interiorment. Això ajuda a apreciar el moment i ajuda a saber que és el que ens fa sentir bé i així poder-ho repetir milers de vegades. De l'experiència s'aprèn no ? jajaj

Doncs res més fins aquí la meva reflexió d'avui!

Un petó molt gran.

Tanit

L'AUTOESTIMA

yeeeeeeeeh! Quan de temps.... havia perdut les ganes de tornar per aquí! jajajaj

Tot i així la Tanit ja ha tornat.. amb energia renovada... per fi! i això només ha estat gràcies a mi mateixa... qui ho anava a dir ...

El tema d'avui és....

L'AUTOESTIMA

Aish... una cosa que uns sembla que tinguin tant i d'altres tant poca... Doncs de fet crec que els que   sembla que en tenen molta en realitat els en falta.
I jo que pensava que les noies guapíssimes tenien autoestima... I després vaig pensar: Si tenen tanta autoestima tot aquest munt de maquillatge per a què? La resposta va ser clara: perquè els en falta.... com a tantes persones.

Vivim en una societat complexa, plena d'estereotips que ens fan semblar robots. Si si robots. Actuem tal i com ho fa el veí, ens pintem com la noia més guapa del planeta, ens posem els cordons per dins perquè per fora no es poden portar i pensem que ens miraran els peus... Collons algú ha d'estar molt avorrit per mirar-nos els peus... o ha de tenir molta enveja si després t'ho retreu!

Ens creiem que som molt diferents de la resta però després ens adonem de que els altres també pateixen per si van depilats, tothom té complexes, tothom sembla feliç al facebook i al final tothom té els seus maldecaps... Si al cap i a la fi no som tant diferents...

Les persones diferents no són aquelles que volen que se'ls hi reconegui pel facebook. No són aquelles que necessiten l'aprovació dels altres per a ser felices. Però això és complicat. A mi també m'agrada que em reconeguin el que faig bé ! Però que et reconeguin que una cosa està bé quan tu la veus malament quina gràcia té? No és millor ser autosuficient i reconèixer-se els propis mèrits?
Ningú m'ha de dir res per a que jo m'ho cregui. Primerament m'ho he de creure jo per a sentir-me satisfeta.

Jo sóc la reina dels meus pensaments, de les meves decissions, de les meves derrotes i de les meves victòries. Jo sóc qui s'ha de reconéixer i ningú més.


Gràcies,

a tots vosaltres que sou amb mi i que d'una certa manera m'heu ajudat a arribar a entendre aquest missatge.


Tanit. Sempre al vostre costat :)

Respira

-Uriel ets aquí? Em sents?- Crido desesperada mentre la paret em retorna l'eco de la meva veu.-
 Uriel on ets? No et veig! No t'escolto! No et puc tocar!- Crido aquest cop encara més fort.- Vols fer el favor d'ajudar-me? Vols fer el favor de fer que els meus somnis es facin realitat? Perquè no m'escoltes? Perquè?

 Dic aquesta última frase amb por mentre les llàgrimes em comencen a caure coll avall i sento el cap embotit de tant de donar-hi voltes. Penso en tot el que desitjaria tenir... I en realitat ho veig tant simple però a la vegada tant complex. M'agradaria abraçar-te. M'agradaria poder mirar-te als ulls i parlar-te. M'agradaria dir-te a cau d'orella milers de paraules que et traguessin un somriure.


Però saps? Crec que m'he equivocat de persona. Crec que hi ha alguna cosa que no estic veient. Crec que per algun motiu el destí m'ha posat aquest obstacle per a que el salti. Potser ensopego i em lesiono però quan em torni a aixecar poc a poc el mal s'anirà dissipant i després tindré unes cames cada dia més fortes per a poder saltar obstacles cada cop més alts.

- Tanit, sóc aquí! - Em diu ell mentre em giro lentament.
- No et veig.
- Però em tens a dins.
- Com?
- Posa't la mà al pit i respira profundament.

Ho faig lentament i respiro unes 4 vegades.

- Ara ho sents?
- Si. Com pot ser?
- Sempre sóc amb tu ja t'ho vaig dir.
- Però perquè deixes que em passin aquestes coses?
- Et refereixes a ell?- Em diu intrigat.
- Si clar.. A quí sinó?
- Crec que ja saps la resposta.
- N'hi ha més no?
- Crec que aquesta també la saps contestar.
- Si. També.
- Fes-me cas Tanit. Tot arriba t'ho prometo. Cada vegada que sentis que t'he deixat tanca els ulls i posa't la mà al pit mentre respires profundament. Així sentiràs les meves ales que t'acaronen lleument perquè de fet mai em separo de tu. Pensa que vaig ser jo qui et va buscar i mai per res podria abandonar-te.

Tanit

Sense ella no podria sobreviure

Quan tu no hi ets sento que tot s'esfuma

que el gèlid vent em frega la pell

mentre escolto les notes d'una melodia

que ressona invisible per sota del vent

Quan tu em falles ella sempre hi és

incansable i perfecta

ella sempre m'acarona els sentits 

metre tu fuges corrents 

per por a dir el que sents

Ella m'escola, i em deixa fer-la sonar

és preciosa i forma part de mi

és creativa, alegre, juganera 

trista i a vegades ensopida a la seva manera

Però sempre hi és

mai fuig

sempre m'abraça

mai s'amaga

sempre m'estima

mai m'oblida

sempre m'ajuda a aixecar el cap

i mirar endavant

Més enllà del vent

més enllà dels núvols

més enllà dels cims més llunyans

sigui on sigui 

vindrà amb mi

sigui on sigui 

m'haurà de seguir

Ella es diu música 

és el més preciós que m'ha passat a la vida

és la història més maca

més pura i més sensata

Per això puc dir amb fermesa

sense dubtes ni cap pressa 

que sense tu jo podria viure

 però sense ella no podria sobreviure

Tanit.

Sento amb el cor

Avui he decidit que el meu estat d'ànim només el podia expressar per mitjà d'un poema. Així que aquí el deixo escrit per a tots vosaltres :)



Volo pel cel
Sento que ploro
Escric mil paraules 

Que no t'arribaran mai

Sento olor de mel
Penso que t'enyoro
Veient tots els obstacles
Asseguda sota aquest desmai.

Tens els ulls brillants
Que miren amb sotilesa 
Milers de sentiments 
Que neixen amb tendresa

No se si ho veus
No si se te n'adones
No se si escoltes la meva crida a tot hora

Un pensament
Una sensació
Una cremada forta
Em ressona pel cap en algun racó

No em deixis
Ets important
Escolta la meva crida
Potser així veuràs
Potser així sentiràs
Que no t'ho dic de mentida
Que sento purament
amb el cor
I  no trobo la sortida




Tanit 

La por

Avui mentre el vent fort de la platja em feia volar els cabells i la sorra em feia tancar els ulls m'han vingut milions d'imatges a la ment.

Fa temps que visc amb por.

Amb por d'afrontar un amor de veritat.

Amb por de dir el que sento.

Amb por de parlar.

Amb por de fallar.

Amb por de perdre.

Però avui una persona molt especial m'ha dit que un no ha de penedir-se de les coses que fa sinó de les que no fa.

Aquesta frase per uns segons m'ha fet ballar el cap. Sento que és real al cent per cent, que no hi tinc res a perdre i molt a guanyar. Però tinc por. Un altre cop LA MALEÏDA POR. La por, una cosa grossa, lletja, amb arrugues, potser és una substància viscosa, potser és un maleït neurotransmissor no ho se. El que passa és que la por no es pot veure, no es pot tocar. Per tant gairebé es podria dir que no existeix, veritat? No diu la ciència que el que no es pot comprovar si existeix vol dir que no és cert? Doncs perquè collons tinc por de dir-t'ho? Perquè no puc demanar-t'ho si en tinc tantes ganes? Perquè tinc tanta por si no existeix?

Ella és dins del meu cap. Només jo la puc fer fugir. Només jo la puc espantar. Només jo la puc fer recular.

Vull cridar vull sortir corrents a buscar-te ! vull tenir l'oportunitat d'estar al teu costat, de conèixer-te. No vull que ella m'aturi. Perquè ella no té permís meu per dominar-me. No té el meu permís per no deixar que els meus somnis es facin realitat.

Si tu ets en algun lloc escoltant la meva crida et demano que marxis. Ni tu estimada por seràs capaç a partir d'ara de fer que deixi de viure i de sentir-me viva. Viva com una fulla al vent volant lliure per damunt d'un cel blavós. 

Pot ser que fracassi, pot ser que m'equivoqui, pot ser que tu no siguis la persona indicada. Però com a mínim deixaré de fer-me preguntes i sabré les respostes. Perquè algun dia aquests pot sers desapareixeran de la meva vida i el meu jo lliure volarà fins al final de l'horitzó per desplegar les ales sota la llum d'un sol que només reflectirà veritats. 

Tanit. 

Ara és ara

Avui t'he sentit just al costat meu encara que no hi eres.
Parlàvem a través de la xarxa, però ja sabia que estaves somrient. Xerràvem despreocupadament sobre temes sense importància, o potser molt importants. Jo hem pentinava el cabell nerviosament mentre m'imaginava el teu somriure mentre llegies les lletres que jo t'escrivia amb precisió.
En algun moment llegint el teu text he entrar en un estat estrany. Sentia com si fossis molt a prop meu, com si de veritat m'entenguessis. Semblaves una persona diferent al que estava acostumada a conèixer. Escoltaves amb atenció. No jutjaves.

De fet, aquesta era la meva primera impressió.

Ara asseguda al llit intento reflexionar sobre les primeres impressions, els sentiments i les emocions de les persones. Intento entendre perquè un dia algú em pot semblar tant interessant i de cop fer-me perdre tot l'interès. Crec que tot és producte d'un continu canvi que ens sotmet a totes les persones i en tots els moments.

Jo no sóc la mateixa que ahir, ni que fa un segon. Ni tampoc sóc la mateixa que seré demà. Crec que vaig sentir aquesta frase fa bastant de temps i se que és molt real.

Hi ha persones que amb una simple mirada et fan sentir important, que saps que t'escolten. Que et fan esborronar. Hi ha persones que només d'imaginar-ne la seva presència et fan posar la pell de gallina i et fan sentir que són a prop teu.

Crec que ens em de fixar en aquestes persones. Les persones que ara ens fan sentir completament a gust. No dic que hagin de continuar sent les mateixes d'aquí un temps. Però ara si que són importats.

Recorda tu no ets el mateix que eres ahir, ni fa un segon. Ni el mateix que seràs demà.

Finalment dir-te que jo m'emociono amb facilitat. Tinc canvis d'humor sobtats i a vegades gaudeixo amb les petites coses. No m'agrada esperar-me més dels altres del que em poden donar. Crec que directament no hauria d'esperar-ne res.
Però no ho puc evitar. Tu ara, en aquest precís moment m'importes. No et puc treure del meu cap. Ni les teves emocions, ni les meves, ni els teus sentiments ni els meus. Ara i justament ara.


Pot ser que quan ho llegeixis ja no siguis tu. Les coses canvien i les persones també.


Finalement avui acabaré la meva entrada amb una cita del personatge Beppo Barrendero del llibre ''Momo'' de Michael Ende.

¿Ves, Momo? A veces tienes ante ti una calle que te parece terriblemente larga que nunca podrás terminar de barrer. Entonces te empiezas a dar prisa, cada vez más prisa. Cada vez que levantas la vista, ves que la calle sigue igual de larga y te esfuerzas más aún, empiezas a tener miedo, al final te has quedado sin aliento. Y la calle sigue estando por delante. Así no se debe hacer. Nunca se ha de pensar en toda la calle de una vez, ¿entiendes? Hay que pensar en el paso siguiente, en la inspiración siguiente, en la siguiente barrida. Entonces es divertido: eso es importante, porque entonces se hace bien la tarea. Y así ha de ser. De repente, se da uno cuenta de que, paso a paso, se ha barrido toda la calle. Uno no se da cuenta de cómo ha sido, y no se queda sin aliento.(...)

Momo. Michael Ende

Tanit :)

El viatge

Saps quan algun cop has sentit que no volies separar-te d'algú? Saps quan alguna vegada has sentit que algú desapareixia del mapa però no era totalment cert? Has sentit alguna vegada que encara que estiguis a milers de quilòmetres d'una persona aquesta sembla que continuï respirant al teu costat?
Ho has sentit? Ho has notat? Ho has viscut?

Aquell dia, fa ja temps, jo vaig notar alguna cosa diferent, especial. No eres com els demés. No reies per obligació, no parlaves per fardar simplement m'escoltaves. I jo parlava i tu parlaves. Era com si no fes falta buscar una paraula enginyosa, un comentari arriscat. Res no ens feia vergonya. No m'avergonyia mirar-te als ulls i  pensar que eren els ulls més macos que havia vist en la meva vida. Tampoc em feia vergonya cantar amb tu, i només feia uns minuts que ens coneixíem. Era com si ens coneguéssim d'abans, però no se de quan. La connexió existia i la màgia també.

Quan vas desaparèixer la màgia va seguir surant a l'aire durant uns quants dies. Semblava indestructible, incandescent. La teva imatge seguia presonera dins la meva retina i no la podia fer esborrar. 

Només van ser dues hores. Dues hores que em van permetre conèixer-te molt més que d'altres que coneixia des de la infància. 

Mesos després et parlo, tu em parles. Ens separa un oceà, sento que l'amistat es trenca, les relacions marxen. Però tot i així ho segueixo intentant. Un dia mig any després una conversa sorgeix en mig dels dubtes i de les incerteses. No em sento tímida amb tu, no sento que les converses siguin feixugues i tenses. Tot flueix com sempre havia sigut.

I aquí va arribar la idea, d'un viatge. Un viatge on havia d'anar amb tu. Era màgic, era real, era un somni?

Tu vas acceptar i no se perquè ni com vaig saber que no m'enganyaves.

Escoltant-me

Si ara sóc aquí, escoltant-me per primera vegada, a mi mateixa.

 Hi havia una veueta que cridava dins del meu cap però que estava amagada, si amagada. Jo l'amagava per mitjà dels estudis, dels pares, dels amics, de les tristors, els disgustos, les injustícies. Però no m'adonava que estava donant importància a coses que no la tenien i estava deixant de banda el més important que m'ha portat la vida. Jo. Jo mateixa.
Va ser en aquell moment quan vaig decidir agafar les coses, i girar-me, per donar la cara al que sempre havia tingut por:  a afrontar els meus somnis, el que sempre havia tingut al cap però sempre havia dit: - ara no és el moment Tanit, ara no, tens altres coses a fer. Quan tinguis temps ho faràs.
Llavors i només llavors vaig saber dir PROU i amb la força suficient vaig contenir les llàgrimes i vaig arrencar a córrer, a córrer del lloc equivocat per dirigir-me a una nova meta. La meva meta, la que des de que vaig néixer havia sigut i segueix sent la meva meta.

La música.

Vaig deixar que sonés aquest concepte dins del meu cap i vaig esperar en silenci a que algú digués que aquest camí era incorrecte. Perquè havia d'escoltar als altres? Perquè?

Llavors ho vaig saber, no els havia d'escoltar, de fet no havia d'escoltar res del que deien. Ni la música que deien que era la millor, ni la roba correcta que s'ha de portar en cada circumstància, ni si has d'anar maquillada o no, el tipus de parella que has de tenir o les moltes coses que diu la ''gent'' que s'han de fer.

Jo sóc com sóc vaig pensar. M'agrada quan conec un noi parlar-li de llibres i de les sensacions que em produeixen, se que no m'he d'avergonyir de la música que m'agradi o de no conèixer algun famós que se suposa que si que hauria de conèixer, m'agradaria poder parlar amb tothom dels meus somnis obertament sense por sense barreres i deixar que les persones em coneguessin realment com sóc no com se suposa que s'ha de ser.

M'agrada la música, cantar i somiar. M'agrada viure sentir i estimar.

De tot cor

Tanit


PD: Espero que aquesta reflexió arribi als vostres cors, perquè tots en un moment o altre em tingut ganes de canviar el nostre destí i ser els únics amos de la nostra vida.

Hipersensibles

És ros, alt, ni molt fort ni molt dèbil. Té els ulls d'un color indefinit, no se si són grisos, àmbar o bé marró clar. El que si se és que no vull deixar de confiar en ell.

Un dia em va dir que havia vingut per ajudar-me, que no em deixaria mai sola. Que el tindria sempre que el necessités perquè mai de la vida es separaria de mi.

Un altre dia vaig descobrir que ell era gairebé tot el que jo havia somiat per mi. M'entenia, m'apreciava, m'estimava més que molts altres i el més gran de tot és que vaig sentir que ni el temps ens podria separar. NI EL TEMPS ENS POT SEPARAR NI ARA NI MAI.

Ell és hipersensible com jo, el que passa és que ara parlem llenguatges diferents i hi ha vegades que m'és difícil entendre'l. Per sort tinc la convicció que encara que no obtingui una resposta clara la calma m'arribarà perquè ell m'ajuda quan tinc un problema, perquè ell si que pot entendre tot el que jo dic.

Quan em dona la mà i caminem junts pels carrers sento que ningú podrà fer-me mal perquè ell fa de pantalla protectora. El que passa és que ell s'esforça a cada moment per dir-me que ell no em soluciona el problema, només em dona eines per a que ho faci jo.

A vegades sento que marxa, i que m'abandona davant d'un abisme sense fi, i que els meus peus s'escolen i rellisquen amb la grava sense poder frenar. Aquest procés pot durar un temps, però sempre torna, sempre torna i m'ajuda a decidir.

No se perquè ara no hauria de venir, ni m'hauria de donar consell. El necessito més que mai perquè necessito la seva escalfor i les seves abraçades. Necessito que em digui que tinc talent i que creu en mi. Necessito que apreciï tot el que tinc de bo i que em faci ressaltar les meves qualitats. 

A vegades sento que només m'entén ell i que si pogués canviar la situació m'agradaria que n'hi haguessin d'altres com ell que em fessin sentir bé i que els pogués entendre al cent per cent.

Però els busqui on els busqui no els trobo. La meva ànima s'encongeix i el meu cor queda presoner en unes barreres que només jo li imposo. 

Jo vull aquest futur per mi? Vull estar en un lloc que no em deixa respirar, no em deixa viure en pau, no em deixa fer realitat els meus somnis i les meves passions?

 No em deixa tenir il·lusions, no em deixa cantar, ni escriure, ni estimar.

 No em deixa relaxar, riure i somiar. 

Camino endavant, sempre endavant. Intento no girar-me, no topar amb cap obstacle. Vull apartar-me de tot allò que em fa mal, que m'oprimeix el cor i no em deixa respirar. No ho vull sentir, no vull sentir aquelles paraules que m'ensordeixen i no em deixen pensar amb claredat.

Aparto les branques, empenyo les pedres, esquivo els obstacles i per fi hi arribo, és allà esperant-me. Com si sempre hi hagués sigut, com si sempre hagués sabut que jo vindria.

Un jardí enorme omple de bellesa els meus sentits. Puc olorar una dolçor en l'aire que em fa sentir com si estès menjant un núvol de sucre.

 Els meus ulls no es creuen tots els colors que veuen. A la dreta, hi ha un roure fort, enorme, vell, savi. Als peus de la seva soca amaga un matoll de flors de diferents tonalitats violetes que desprenen olors diverses. Sota el matoll surt un caparró petitet que guaita per poder sortir. Però té por, m'ha vist.

- Vine, no et faré mal.- Li dic, mentre m'acoto en senyal de submissió.

- Ja ho se, només mirava si t'acompanyava algú.

- A no, vinc sola.

- Això és el que tu creus.

- Com?- Dic entre enfadada i indignada alhora.

- No és veritat, sempre vas amb algú. Encara que no el vegis.

- Una altra vegada amb això. Ja vaig somiar l'altre dia que em deien que em protegien. Però era un somni.

- Tanit, qui t'ha dit que els somnis no són veritat?

- Tu també?- Dic intentant-me fer la ofesa.

- Jo també que?

- Com és que tothom sap el meu nom i jo no se el de ningú?

- Perquè encara et queda un llarg camí per recórrer.

Intento calmar-me i llavors sobtadament em venen ganes de fer una altra cosa. No em vull prendre aquell diàleg com una cosa negativa, l’he de transformar, he de fer que sigui un moment maco, digne de recordar.

- D'acord, puc abraçar-te? Crec que no seria capaç de fer res més en aquest moment.

- Si, vine.

És llavors quan l'agafo com si es tractés d'un nen petit i l'acarono lleument fent passar els dits per sobre del pelatge flonjo. Té les orelletes caigudes i un nas molt gros per on ensuma sense parar. Realment és una criatura força estranya. Però ara que ho penso, els conills no parlen no?

No pot ser. Un altre cop estic somiant.

- I qui t'ha dit que els somnis no són reals?- Em respon ell fixant els seus ulls negres en els meus d'una manera gairebé humana.

Tanit

''Normals"

-Tanit, tens els ulls preciosos.- Em diu dolçament mentre m'aixeca la barbeta.

- Però si són normals.- Contesto jo, amb cara de no entendre res.

- Perquè ho dius això? Jo els trobo molt especials.

- Són marrons.- Responc secament.

- I que? 

- Doncs que molta gent els té iguals.

- Iguals? Impossible.

No se que dir, no se si s'està quedant amb mi o m'ho diu sincerament. Em giro i intento apartar la mirada del seu rostre angulós mentre les cames em comencen a tremolar.

- Tanit, t'ho dic de veritat. Els teus ulls es poden descriure amb moltíssims adjectius, però cap d'ells és: ''normals'' Podria dir-te que els teus ulls són llum i que no són tant marrons com creus. Jo els veig foscos molt foscos i gairebé brillants. A través d'ells puc endevinar una ànima senzilla i honesta, una personalitat tranquil·la i serena. Tens uns ulls que transmeten sentiments, i que són gairebé transparents. Tanit, tota tu ets com un vidre translúcit, no amagues el que sents ni te n’avergonyeixes. Però a la vegada, tens un raconet on no puc arribar-hi, on el teu secret més preuat s’amaga amb impaciencia esperant a que algú arribi i el destapi.

Aquesta persona no pot ser qualsevol, ha de ser la indicada en el moment i l’instant precís.

No tinguis por, Tanit. Si pogués, algun dia, m’agradaria ser la persona que obre aquest petit calaixet que amagues tant acuradament.

No se que dir, la meva ment està totalment col·lapsada de sensacions contradictòries. Ell és especial, si, molt. Però potser no és la persona que ha d’arribar a trobar aquest raconet que s’amaga darrere dels meus ulls, darrere dels meus sentiments.

-Ho sento, no n’estic segura. No és una decisió fàcil de prendre.

-T’ entenc, i t’esperaré fins que et decideixis. Si jo no puc arribar-hi ho entendré i desitjaré que la persona que hi arribi en sigui digne. Però si sóc jo, em sentiré molt afortunat i et cuidaré tant com pugui.

-Gràcies per les teves paraules.

- De res bonica, i no oblidis el que t’he dit: no pot ser qualsevol.

Mai estas sola :)

-          Bon dia Tanit!- Diu una veu contundent, gairebé inhumana.

-          Qui ets, qui em parla?- Dic mentre em giro espantada mirant si hi ha algú que m’observi  a través dels vidres entelats de la finestra.

-          Sóc qui t’ajuda a prendre decisions.

-          Però on ets? – No entenc on s’amaga. Miro sota el llit, no hi ha absolutament res. La foscor omple l’espai fent-me sentir cada vegada més vulnerable.

-          Perquè t’importa tant on sóc i no escoltes el motiu de perquè sóc amb tu?

-          Perquè no puc creure en res que no vegi amb els meus propis ulls.

-          Llavors perquè t’agrada imaginar, somiar, recordar i sobretot cantar? No són coses que tampoc es veuen, però se senten d’una altra manera?

-          És possible.- Dic, sentint-me cada vegada més ridícula.

-           No creus en l’existència d’altres planetes i galàxies?

-          Si, però això és molt diferent. Ho diu la ciència.

-          Però la ciència només són un seguit de persones que afirmen alguna cosa. Tenen ells més dret a parlar que jo?

-          No… no ho se.- Dic titubejant cada vegada més capficada.

-          Si creus en els estels i mai els has vist, no podries intentar creure en mi?

Aquesta última frase em deixa descol·locada. No se si el que estic sentint és dintre del meu cap o és real. No sé d’on prové aquesta veu que és alhora real i irreal.

-          Perquè ets aquí?- Li dic sense més embuts.

-          Vull ajudar-te.

-          Jo no necessito ajuda.

-          Doncs jo crec que si. A vegades per aixecar-se s’ha de demanar ajuda. Demanar-ne no és un delicte.

-          Em sento sola.- Li dic, reconeixent la meva por més remota, que ressona per dins del meu cos com un eco incessant en tots els moments difícils de la meva vida.

-          Ja ho se. Per això sóc aquí.

-          Sento que ningú m’entén, estic desconcertada.

-          I tu, t’entens a tu mateixa?

-          Com?

-          Si et comprens, si aprecies, si t’acceptes tal com ets, sense prejudicis ni normes establertes?

-          Crec que no, de fet no m’agrada massa el meu caràcter.

-          Tots tenim punts de llum i de foscor en el nostre interior. Si no hi hagués foscor en nosaltres, quan sortís la llum no es notaria la diferència.

-          Ja. Però jo tinc més defectes que els altres. Sóc molt vulnerable.

-          Que els altres? Com qui? Hi ha milions i milions d’éssers per tot l’univers. Creus que dins de tots aquests milions es pot comparar si ets pitjor o millor que un altre? De debò creus que ets la pitjor persona del món?

-          No...

-          Jo penso que tens un cor enorme. Penses sempre en els demés. Per a ser feliç t’aboques exclusivament en els altres.

-          És possible.

-          Per això vull que acceptis que ets una gran persona, però, Tanit, necessito que creguis més en tu mateixa i acceptis que, vals moltíssim. Tots tenim coses bones que ens fan brillar cada dia, i jo vull que, les facis brillar intensament, a cada moment, i que quan tanquis els ulls, sentis que tens una energia interior molt molt potent, que seria capaç d’il·luminar tot el firmament en una mil·lèsima de segon.

-          De debò creus que puc fer-ho?

-          No ho crec, ho se del cert.

-          Gràcies, necessitava sentir aquestes paraules.

-          Ja ho se, per això he vingut. Recorda Tanit, encara que hi ha coses que no es veuen, no vol dir que no existeixin. Potser simplement s’han de mirar d’una altra manera i llavors és quan les podràs veure.

-          Qui ets?

-          Això no és importat. Simplement sóc. Sóc un ésser de llum i t’ajudaré en tot el camí que encara et queda per recórrer.

-          M’ en queda molt?

-          Te’n queda infinit. I jo no em separaré mai del teu costat.

-          Gràcies.

-          T’estimo Tanit, i n’hi ha molts d’altres que també t’estimen.

-          No marxis.

-          No ho faré. Sempre seré amb tu. Però ara he de fer silenci. Perquè necessites prendre decisions importants.

-          D’acord. Arreveure. I moltíssimes gràcies.

-         

 

-       -   De res, somia i segueix somiant sempre, en tots els instants i totes les estones que omplen de sentit la teva vida.